Potser tens raó, Maria. Ens ho hauríem d'haver mirat des d'un altre punt de vista. Ara, fins i tot, em fa certa gràcia pensar-hi. Ho recordes? Érem inseparables! ho compartíem tot! A l'escola, a casa, a les vacances... i de cop i volta, quasi sense saber perquè, tot es va esvair. Saps què? Quasi no recordo quin va ser el motiu que ens va allunyar...bé...una mica sí que ho recordo! Va ser aquell dia que em vas dir... o vaig ser jo qui ho va dir?....Ai! No! Ara! Va ser la Mariona! Sí... Però allò que em vas dir era veritat? Tu havies dit allò de mi? Uff quin embolic! O potser la Mariona parlava del Marc? Bé. Tampoc va ser tan greu no? En Joan no ho va fer expressament! Tot i que en Ramon li va dir que ho fes! I tu vas callar. I jo em vaig sentir fatal. O vaig ser jo qui va callar i tu la que et vas sentir malament? La culpa! AI la culpa! És tan relativa... I per què no et vaig preguntar directament què en pensaves! O si havies estat tu. M'haguessis dit que sí, o que no, o que havia estat la Mariona, en Joan, en Ramon... De què anava tot plegat? Quin garbuix nena! Ara, amb el pas dels anys he entès tot el que vam perdre, totes les abraçades que vam deixar pel camí, els milers de somriures i els secrets que hauríem pogut compartir... Mira que era fàcil de resoldre tot plegat. Amb un simple "disculpa" per part teva, o per part meva...tot hagués estat diferent... -Què? -Què m'estàs dient? Que no ets la Maria? gluppps.... -Perdoni, senyora, m'he confós de número de telèfon!!!! Com tinc el cap... Pd: No deixis per a demà allò que puguis resoldre avui...
Xavier Parras
