Diu que una vegada, fa molt temps d’això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang. Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana.
Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d’ossos. Un fideu. Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu:
-Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?-
La mestressa de la casa se’l mira i diu:
-Però, que estàs tocat del bolet? Que t’has begut l’enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però… com t’atreveixes…? Mal llamp t’arreplegui…!-
I a cops de guitzes i empentes el treu fora de la casa. Pobre soldat…! Prova fortuna en una altra casa, truca i diu:
-Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?-
La mestressa se’l mira de fit a fit i li diu:
-Però, que estàs boig? Que no saps que no n’hi ha, de menjar? Com t’atreveixes a demanar-ne?-
I també a puntades de peu i empentes el treu a fora. Pobre soldat…! Ho va provar en un altre porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta:
-Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí…!-
I és que la gent d’aquell poble estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se’ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n’anés.
Ah!, però el soldat no es va donar per vençut… Travessà el poble de cap a cap i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i diu:
-Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres?-
Les mosses van riure.
-Una sopa de pedres…? Però que estàs boig?-
I se li’n reien. El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara.
-Soldat, què tens? Perquè plores?-
-És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la.- respon el soltat.
-Que et podem ajudar?- pregunta en Martí.
-I tant, mainada…! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc.- El soldat respon.
En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien:
-Podem tastar la sopa?-
-Calma, calma!- exclama el soldat.-
La sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i diu:
-Mmmmm…! Que bona… Jo diria, però, que hi falta un punt de sal.-
Una noia que es deia Elisabet digué:
-Però, si jo en tinc a casa meva…!-
Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:
-Que bona…! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet.-
Un noi que es deia Lluís li fa:
-Però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida.-
I també faltarien patates i arròs.
-Doncs jo puc treure les patates de l’hort.-digué l’Anna.
-I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar!- exclamar l’Ester.
Mentre, la Fina es preguntava que podia portar.
– No tens pas enciam?- li va demanar el soldat.
-Sí que en tinc! Ara hi corro!-respongué la Fina.
I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons, naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble i al mig hi havia el soldat que remenava l’olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i digué:
-Aquesta sopa ja està. Mmmmm…! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai!-
Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits per la plaça.
-Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom!- va exclamar el soldat.
Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble.
I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien, contents i fent festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia.
